Crònica de Milford Edge. Seguidor del Manchester Utd i Professor d’anglès

Després de la humiliació de caure 2-1 davant del Basilea, partit que vaig perdre expressament menjant curry amb un germà, i la derrota a casa contra Ajax, em temia que les coses no serien gaire més fàcils a la segona divisió del futbol europeu, i quan em preguntaven quin pronòstic faria, expressava poc interès enla Europa League, però sabia que era de les poques possibilitats que teníem de guanyar alguna cosa aquesta temporada. 20 minuts de clar domini de l’Athletic no em donava massa esperança, però el gol de Rooney em va fer imaginar que potser la força de voluntat i la sort que han caracteritzat moltes campanyes nostres ens donaria una altra victòria improbable, sobretot perquè moments abans del gol, l’àrbitre ens havia perdonat un clar penalty quan Smalling havia agafat a Llorente. El gol de l’empat just abans del descans va fer una mica de justícia.

Jones va deixar marxar Llorente dins de l’àrea. Va ser un de molts errors defensius del ManU.

La bronca del descans no va venir acompanyat de cap canvi tàctic i la segona part va seguir la mateixa línia que la primera, amb el 4-4-2 pedestre clarament superat pel pressing i precisió basc. El segon de l’Athletic va ser en fora de joc. Ningú ha rondinat gaire. El tercer va ser el resultat d’una jugada que va començar amb una falta curiosa contra Evra per jugar la pilota sense bota i va acabar amb una badada còmica de Rafael. Si no fos pel partit genial de De Gea i la poca definició en atac dels bascs, hauria pogut ser un marcador d’escàndol. 92 min: penalty, i 2-3, i estic recordant els dos 3-3 contra el Barça de 1998, la temporada al final de la qual vaig veure com aixecàvem la Champions League, al Camp Nou, per cert. Però 3-3 no hauria estat just. Potser amb De Gea, Evra, Ferdinand (33), Evans, Jones (a la defensa), Valencia, Scholes (37), Cleverley, Giggs (38), Wellbeck i Rooney potser arranquem un resultat de San Mamés. Hem d’esperar que Muniain, de Marcos, Llorente, Martínez, Ander, Susaeta i companyia no tinguin una nit com la de dijous.

S’havia dit que la English PremierLeague és la millor del mon. S’havia comparatLa Lliga a la Scottish PremierLeague. S’havia titllatla Europa Leaguede competició de segona.

Al final hem tingut sort de perdre amb només un gol de diferència. Era unànime. Els amants del futbol, periodistes, Alex Ferguson i tots els seguidors del ManU es desfan en elogis per la pallissa. Conec molts que se senten atrets per la casta basca i la seva passió. 8,000 bascs van viatjar i omplir Old Trafford d’ambient. Feien goig. A part de De Gea (8,4) les notes posades pels lectors del meu diari anglès preferit als altres jugadors del ManU anaven de3,6 a5,6. Cap Basc baixava d’un 7. La única batalla que Bielsa va perdre va ser amb la jaqueta.